Des dels passadissos on es forgen les grans decisions que modelaran el futur de les infraestructures catalanes, emergeix amb una força renovada un debat que, lluny de ser nou, adquireix una urgència particular en el context actual. Parlem de la Línia Orbital Ferroviària (LOF), un projecte que, malgrat la seva aparença de solució innovadora, ha estat objecte de profundes qüestions i un escrutini creixent. Aquest article, que recull les preocupacions expressades per veus autoritzades com la de Manel Larrosa el passat 29 de juny de 2026, s’endinsa en la complexa realitat que envolta aquesta iniciativa, especialment la seva connexió i implicacions per a ciutats clau com Mataró.

La planificació d’infraestructures de transport és un pilar fonamental per al desenvolupament econòmic i social de qualsevol regió. A Catalunya, amb la seva densa xarxa urbana i la creixent demanda de mobilitat, les decisions en aquest àmbit tenen un impacte durador. És en aquest escenari on la proposta de la LOF, que busca connectar diverses poblacions de la segona corona metropolitana sense passar per Barcelona, es presenta com una solució potencial, però la seva viabilitat i prioritat són posades en dubte. La discussió no és merament tècnica; és una reflexió sobre la direcció que vol prendre el país en matèria de transport, l’assignació de recursos públics i la definició de les seves veritables necessitats.

En el context de la dinàmica urbana de Mataró i la seva resiliència davant els reptes, com els que s’han vist en episodis climàtics extrems, la planificació d’infraestructures esdevé crucial. La capacitat de la ciutat i la comarca del Maresme per adaptar-se i prosperar depèn en gran mesura d’una connectivitat eficient i ben pensada, que no només abordi les necessitats presents sinó que també anticipi les futures. És per això que l’anàlisi de la Línia Orbital Ferroviària, amb les seves virtuts i, sobretot, els seus punts febles, és un exercici indispensable per a qualsevol ciutadà o decisor polític.

Un Projecte amb Fonaments Discutibles: La Visió de Manel Larrosa

La crítica a la Línia Orbital Ferroviària s’articula des de diversos fronts, posant en relleu la disparitat entre els objectius aparents i la realitat operativa i estratègica. Manel Larrosa, amb una perspectiva experta, subratlla una sèrie de consideracions que conviden a una revisió profunda del projecte:

• Sentit Local i de País vs. la Gran Arcada:
  • Enllaços com el de Mataró amb Granollers, o el de Vilanova amb Vilafranca, tenen un «ple sentit local i de país», responent a necessitats directes i lògiques de connexió entre nuclis propers i complementaris.
  • En contrast, la proposta d’unir Terrassa amb Abrera és més que discutible. Aquest tram presenta pendents enormes, que el farien «excessiu per a mercaderies», i no proporciona «continuïtat a l’eix de Manresa i Lleida cap al port» en sentit Llobregat.
• La Irrealitat dels Temps i Distàncies:
  • La suposició que la Línia Orbital recorreria en arc uns 150 km en «dues hores» és qualificada de pertanyent «al regne de l’absurd».
  • Es destaca que, per la vall prelitoral, «la línia R8 i similars resolen molt millor les connexions existents», fent qüestionable la necessitat d’una nova infraestructura d’aquestes característiques per a aquest propòsit.

L’Absència de Bases Tècniques i Legals Sòlides

Un dels aspectes més alarmants de la Línia Orbital Ferroviària és la seva manca de fonaments tècnics i legals actualitzats. No es tracta d’una qüestió menor, sinó d’un requeriment «preceptiu tècnic i legal» per a qualsevol obra d’aquesta envergadura:

• La LOF «manca de projecte i de tot estudi previ», elements indispensables per a la seva justificació i execució.
• Avui per avui, el projecte «només és una línia dibuixada en un pla d’escala catalana, de fa vint anys«, el PITC (Pla d’Infraestructures del Transport de Catalunya, 2006-2026), el qual, per cert, «ha caducat aquest any».
• Existeix una «reserva d’espai» per a un traçat, però aquest «no ha estat ni estudiat ni justificat en solució ferroviària de forma pública». Aquesta absència de transparència i anàlisi detallada genera una gran incertesa sobre la seva viabilitat real.

El Mirall de la L9: Un Precedent Alarmant de Gestió

La comparació amb la L9 del Metro de Barcelona serveix com a advertència clara dels riscos associats a projectes ferroviaris de gran magnitud i complexitat sense una planificació adequada i una gestió financera rigorosa:

• Si la L9 del Metro consta de 47 km de túnels, la Línia Orbital, en la seva concepció actual, implicaria 72 km de túnels i viaductes, una obra encara més monumental.
• El discurs al voltant de la LOF, amb la seva promesa de connectivitat estesa, «equival a l’oferta de ‘L9 per a tots'», evocant la idea d’un projecte amb ambicions desmesurades.
• La L9 ha estat una «obra inaudita que ha absorbit el gruix màxim del gasto ferroviari de la Generalitat en tot un quart de segle» i «encara no està acabada». Aquest precedent posa en dubte la capacitat de gestionar un projecte encara més gran sense caure en els mateixos errors.
• L’argument que la Línia Orbital «la pagarà l’Estat» és percebut com una «excusa» que pot portar a una mentalitat de «barra lliure», desvinculant la inversió de la responsabilitat fiscal i la priorització real de les necessitats.

La Prioritat Ignorada: El Col·lapse del Transport de Mercaderies

Enmig del debat sobre la Línia Orbital, s’assenyala una prioritat que, segons els experts, és «urgent» i «a escala catalana», però que sembla estar relegada a un segon pla:

• La necessitat de «construir una línia específica de mercaderies» és crítica.
• Sense aquesta infraestructura, «tot el sistema ferroviari català entrarà en col·lapse pel creixement de la nova demanda de mercaderies», una demanda que «ja es coneix i que és de mínims».
• Si la «prioritat de les mercaderies serà imposada pels fets», com s’anticipa, aleshores «de poc serveix somiar amb l’Orbital», ja que els recursos i l’atenció haurien de redirigir-se cap a aquesta necessitat imperant.

Una Idea Caduca: La Necessitat de Repensar i Aterrar

La simplicitat de «treure del calaix» la idea de la Línia Orbital després de 20 anys sense una revisió profunda és un punt de fricció. La pregunta clau és si «es pot repensar i, sobretot, actualitzar» aquesta proposta. La crida és a «aterrar aquesta idea estratosfèrica», adaptant-la a les realitats i necessitats del segle XXI.

Reflexió Editorial: L’Hora de la Veritat per a la Planificació Ferroviària Catalana

El debat al voltant de la Línia Orbital Ferroviària no és merament un afer tècnic o pressupostari; és una autèntica prova de foc per a la capacitat de Catalunya de planificar el seu futur amb visió, rigor i responsabilitat. Les crítiques de figures com Manel Larrosa destapen una realitat incòmoda: la tendència a ressuscitar projectes de gran envergadura, gestats en un context diferent, sense sotmetre’ls a un escrutini exhaustiu i actualitzat. La temptació d’adherir-se a la grandiloqüència d’una «L9 per a tothom», o en aquest cas, una «Orbital per a tothom», pot desviar recursos i atenció de les urgències reals i les solucions més efectives i sostenibles.

La història recent de la L9 del Metro hauria de ser una lliçó magistral sobre els perills de llançar-se a obres faraòniques sense una anàlisi de cost-benefici impecable i una gestió financera ajustada. El fet que un projecte com la LOF no tingui un projecte definit ni estudis previs, i que es basi en un pla caducat de fa dues dècades, és un senyal d’alarma que no podem ignorar. La sostenibilitat del desenvolupament regional, des de la salut pública, amb centres com l’Hospital Universitari de Mataró, fins a la connectivitat, depèn d’aquestes decisions. Ignorar la necessitat imperiosa d’una línia específica per a mercaderies, la qual cosa podria evitar el col·lapse de tot el sistema ferroviari català, és una miopia estratègica que el país no es pot permetre. La prioritat ha de ser clara: infraestructures que resolguin problemes concrets i imminents, que fomentin la competitivitat econòmica i que millorin la qualitat de vida dels ciutadans, sense caure en la quimera de projectes que, més que unir, podrien acabar fragmentant els ja escassos recursos públics en el camí cap a un futur incert. És hora d’aterrar les idees estratosfèriques i construir sobre fonaments sòlids.