En un context de persistents tensions territorials i una recurrent revisió de la memòria històrica, l’article titulat «Quevedo, un poeta contra Catalunya», publicat pel diari La Razón el 13 de setembre de 2025, ha posat de manifest la continuïtat d’un discurs catalanòfob amb arrels profundes en la història espanyola. La peça periodística, signada per Víctor Fernández, no es limita a un exercici d’historiografia acadèmica, sinó que recontextualitza i subratlla el menyspreu explícit del poeta i escriptor espanyol Francisco de Quevedo cap als catalans, presentant-lo com una actitud sense complexes que ressona en el present. Aquest succés no només reobre el debat sobre la figura de Quevedo sinó que també interpel·la la funció dels mitjans de comunicació en la gestió i la projecció de narratives històriques que, deliberadament o no, poden alimentar fractures socials i polítiques. La rellevància d’aquesta publicació rau en la seva capacitat per portar al primer pla de l’actualitat periodística una animadversió històrica, convidant a una reflexió sobre les seves implicacions a llarg termini per a la cohesió i la convivència a l’Estat espanyol.

Anàlisi del Discurs de Quevedo Revisitats

L’article de La Razón es focalitza en l’obra de Francisco de Quevedo, figura cabdal del Segle d’Or espanyol, per il·lustrar la seva visió crítica i obertament despectiva envers els catalans. El periodista Víctor Fernández destaca fragments específics que no deixen marge a la interpretació sobre el sentiment de l’escriptor. Un dels punts centrals és l’obra La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero, escrita per Quevedo l’any 1642 mentre es trobava presoner al convent de Sant Marc de Lleó. En aquesta obra, amb el turbulent fons del Corpus de Sang i la Revolta dels Segadors, Quevedo articula un discurs carregat de sarcasme i virulència.

Entre les seves expressions més destacades, l’article de La Razón cita: «Son los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo, y en tanto que viéndole puestas las dos manos, le juzgaban devoto, robaba con la derecha». Aquesta metàfora, que compara els catalans amb un lladre fraudulent que dissimula la seva intenció rere una aparença de devoció, il·lustra la profunda desconfiança i el prejudici de Quevedo. Complementa aquesta imatge amb l’afirmació que «ellos son las viruelas de sus reyes: todos las padecen y los que escapan quedan por lo menos con señales de haberlas tenido», equiparant els catalans a una malaltia que debilita i deixa cicatrius indelebles als monarques.

La Razón justifica aquesta terminologia com a producte de la «indignació personal» de Quevedo. No obstant això, el contingut va més enllà del sentiment personal per endinsar-se en una crítica política i social. Quevedo, citat novament per l’article, els descriu com un «aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el conde de Barcelona no es dignidad, sino vocábulo y voz desnuda. Tienen príncipe como el cuerpo y alma para vivir y como este alega contra la razón apetitos y vicios, aquellos contra la razón de su señor alegan privilegios y fueros. Dicen que tienen Conde, como el que dice que tiene tantos años, teniéndole los años a él». Aquesta formulació, complexa i despectiva, qüestiona la legitimitat dels privilegis i furs catalans, menyspreant la figura del Comte de Barcelona i la peculiaritat del sistema polític català de l’època. Addicionalment, l’article esmenta que l’odi de Quevedo també es plasmava en altres obres com La vida del Buscón, i que li desagradava profundament la relació de Catalunya amb França, fins i tot des de la seva captivitat. La selecció d’aquests fragments no és aleatòria; constitueix una reafirmació de la línia editorial que busca legitimar o, si més no, visibilitzar, una perspectiva històrica de desafecció cap a Catalunya.

La Razón i la Resignificació de la Història

La publicació de l’article «Quevedo, un poeta contra Catalunya» per part d’un diari de la rellevància de La Razón no és un fet merament cultural o històric, sinó que adquireix una dimensió editorial i política significativa en el panorama mediàtic actual de l’Estat espanyol. En un moment on les narratives nacionals són objecte de revisió constant i, sovint, de confrontació, la decisió d’un mitjà de la capital d’assenyalar i subratllar el «menyspreu» d’una figura històrica cap a una part del territori estatal, i fer-ho «sense complexos», té implicacions clares.

Aquesta publicació per part d’un mitjà de gran abast a la capital espanyola no és un fet aïllat, sinó que s’insereix en un patró més ampli de revisió i reinterpretació de figures històriques en el discurs públic. De la mateixa manera que altres institucions històriques s’han vist obligades a enfrontar-se al seu passat i les seves conseqüències contemporànies, com es va evidenciar en l’amplificació de l’agenda del Papa a Espanya per trobar-se amb víctimes d’abusos eclesiàstics, una decisió amb una càrrega històrica i moral considerable, la premsa també exerceix un paper crucial en la manera com es gestionen i es presenten aquestes narratives. L’article de La Razón podria interpretar-se com un intent de legitimar o normalitzar una certa «catalanofòbia» com a part intrínseca del llegat cultural espanyol, en lloc de contextualitzar-la críticament com un artefacte d’un període històric concret. La premsa té la responsabilitat de ser un agent de diàleg i comprensió, o bé pot esdevenir un catalitzador de la polarització al seleccionar i amplificar veus que, històricament, han contribuït a la divisió.

Repercussions a Llarg Termini de la Catalanofòbia Històrica

La recurrència de la catalanofòbia en el discurs públic, ja sigui a través de la recuperació de textos antics o de manifestacions contemporànies, té repercussions significatives a llarg termini per a la convivència a l’Estat. Quan un diari de tirada nacional decideix destacar sense matisos el menyspreu d’un autor clàssic cap a una comunitat, reforça estereotips i prejudicis que ja formen part d’un subconscient col·lectiu en determinats sectors. Aquesta «catalanofòbia secular» no és una anècdota històrica; és un fil conductor que, periòdicament, emergeix en moments de tensió política, contribuint a la polarització i dificultant els ponts de diàleg i entesa.

L’exhibició d’aquest tipus de contingut pot erosionar la confiança entre comunitats, alimentar sentiments de greuge i, en última instància, complicar qualsevol intent de resoldre les qüestions territorials i d’identitat que continuen vigents. Mantenir vives les flames d’antigues animositats no contribueix a la construcció d’un futur compartit basat en el respecte mutu, sinó que perpetua un cicle de confrontació. Aquest recordatori públic i sense complexos d’un sentiment històric no només reforça narratives preexistents, sinó que també pot influir en el clima de convivència actual. Les tensions històriques, quan són deliberadament revisitades i contextualitzades per a l’actualitat, tenen la capacitat de reverberar en qüestions que aparentment no hi estan directament lligades, afectant la cohesió social i la capacitat de resoldre problemes de fons. Això es reflecteix en la manera com crisi silencioses en serveis essencials poden ser un símptoma de la fragilitat sistèmica, alimentada sovint per divisions més profundes i narratives històriques conflictives que dificulten la col·laboració. La normalització del discurs despectiu, fins i tot si es presenta com una anàlisi històrica, té el potencial d’enverinar el debat públic i de dificultar la recerca de solucions constructives als reptes que afronten els diversos territoris de l’Estat.

La publicació per part de La Razón de l’article sobre Quevedo i el seu menyspreu explícit envers els catalans, el 13 de setembre de 2025, transcendeix la mera efemèride històrica per situar-se com un element significatiu en el discurs públic contemporani. Aquest acte editorial posa de manifest la continuïtat d’una catalanofòbia arrelada i, el que és més rellevant, la voluntat d’un mitjà de gran abast de rescatar i amplificar aquestes veus sense una contextualització crítica que transcendeixi la «indignació personal» de l’autor. La premsa té una responsabilitat inherent en la construcció i la interpretació de la memòria col·lectiva; en un moment de sensibilitat social i política, la selecció de narratives històriques amb un clar contingut despectiu pot polaritzar encara més les posicions, en lloc de fomentar la comprensió mútua.

El futur de les relacions entre Catalunya i la resta de l’Estat dependrà en gran mesura de la capacitat dels seus actors polítics, socials i mediàtics per abordar aquestes qüestions amb rigor, respecte i una voluntat real de superació. La revisió històrica és necessària, però ha de realitzar-se amb la mirada posada en la construcció d’un futur comú, no en la perpetuació de greuges passats. Ignorar o, pitjor encara, celebrar expressions d’animadversió històrica, dificulta qualsevol procés de reconciliació i de cohesió. És imperatiu que els mitjans de comunicació, com a guardians de la informació i influents en l’opinió pública, exerceixin el seu paper amb una ètica periodística que prioritzi la veracitat, la contextualització exhaustiva i la promoció d’un discurs inclusiu, per sobre de qualsevol agenda que pugui intensificar divisions o resoldre de manera simplificada qüestions històriques complexes. La continuïtat d’aquesta dinàmica no augura un escenari de distensió, sinó la perpetuació d’una confrontació de relats que dificulta la construcció d’un espai de convivència democràtica i respectuosa.

https://elmon.cat/comunicacio/la-catalanofobia-secular-espanya-exhibida-sense-complexos-per-un-diari-de-madrid-1052049/