Introducció

El calendari, implacable, assenyala el dia 11 de març de 2026, i amb ell, la commemoració de quaranta anys des d’un dels episodis més polaritzadors i definitoris de la jove democràcia espanyola: el referèndum sobre la permanència a l’OTAN. Aquella votació, que oficialitzava la integració del país en l’aliança militar atlàntica, no va ser un mer tràmit burocràtic, sinó la culminació d’una dècada de debats encès i, sobretot, la derrota d’un dels moviments socials més vibrants i transversals que Espanya havia conegut des de la fi de la dictadura. A la retina col·lectiva queden les imatges d’una societat dividida, d’una esquerra fragmentada i d’un govern que, amb el record encara fresc del 23-F, va jugar amb habilitat la carta de la seguretat i la pertinença a Occident.

En el cor d’aquesta marea d’incerteses i esperances, la comarca del Maresme, amb Mataró com a epicentre, va esdevenir un microcosmos d’aquella lluita nacional. Des de Montgat fins a Malgrat, l’esperit de la pau i el desarmament va prendre els carrers, aglutinant forces tan diverses com militants de parròquies, joves socialistes, ecologistes, comunistes i sindicalistes. L’article d’opinió de Juan Ortiz ressona avui, 40 anys després, com un eco d’aquella «oportunitat històrica frustrada», un recordatori punyent d’una campanya que, malgrat aconseguir la fita democràtica d’un referèndum, va veure com els seus ideals es diluïen davant d’una realitat geopolítica ineludible i la potència d’un discurs oficial que apel·lava a la modernitat i la integració europea.

El Cos del Reportatge

La decisió d’Espanya d’unir-se a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord no va ser fortuïta. Va néixer en un moment de profunda fragilitat democràtica, tan sols dos dies després del cop d’Estat del 23-F, amb l’anunci de Leopoldo Calvo Sotelo, aleshores president de la UCD i cunyà del general colpista Jaime Milans del Bosch. Aquesta circumstància, carregada de simbolisme i sospites, va alimentar la percepció d’un «fet consumat» per part de les dretes, un moviment que pretenia consolidar l’orientació atlantista del país sense una discussió pública aprofundida. Per a molts, la integració a l’OTAN representava una renúncia a la neutralitat històrica i una subordinació a les grans potències militars en un context de Guerra Freda, amb el perill latent d’una escalada nuclear que generava una angoixa palpable a la societat.

La reacció a aquesta imposició va ser immediata i, sorprenentment, eficaç. Des de les entranyes d’una societat civil emergent, el moviment per la pau i el desarmament es va aixecar com una força d’oposició genuïna. La consecució d’un referèndum, davant la inicial reticència del govern, va ser percebuda com una victòria fonamental, no pel resultat en si, sinó per la fita democràtica que significava. Era la primera vegada que la ciutadania era cridada a pronunciar-se sobre una qüestió de política exterior de tal magnitud, un testimoni de la vitalitat dels nous espais de participació ciutadana que s’obrien després de dècades de silenci. Aquesta victòria parcial, però significativa, va ser el motor que va galvanitzar milers de persones.

Al Maresme, aquesta efervescència va trobar el seu niu en la Coordinadora del Maresme per la Pau i el Desarmament («Coordi»), una organització que, nascuda a Mataró, es va estendre com una taca d’oli per tota la comarca, des de Montgat fins a Malgrat. La «Coordi» no era una entitat homogènia; la seva força residia precisament en la seva naturalesa transversal, interclassista i diversa. Hi van confluir persones amb trajectòries i conviccions molt diferents: des de la fe cristiana de Josep Lluís Lligadas, mossèn de la parròquia de Cerdanyola, fins a l’activisme sindical de Carlos Fernández per CCOO, passant per les Juventudes Socialistas representades per Carles Estapé, l’ecologisme de José Luis Freijo, o la tradició comunista de Josep Illa, director de l’Institut Satorras i membre destacat del PSUC. Aquesta amalgama de sensibilitats va crear un teixit social inèdit, demostrant el poder de la mobilització ciutadana quan hi ha un objectiu comú clar.

La campanya va prendre forma amb iniciatives com la Quinzena «Mataró per la pau i el desarmament» que va començar a activar-se la primavera de 1983. Més tard, el 17 de febrer de 1984, la «Coordi» es va constituir formalment, guanyant presència al carrer i en els mitjans de comunicació. Noms com Jordi Suriñach, Jordi Egea (creador del logo de la «Coordi» i de la Coral Primavera per la Pau, amb el voluntarisme de Àngel Puig i Genís Mayola), Montse Triadó (l’administradora indispensable), Concepció Sala, Imma Font, Montserrat Dalmau, Josep Palomar i Jesús Nieto, entre molts d’altres, van ser els artífexs d’una mobilització que va tocar la fibra de la joventut, amb una participació activa en les activitats de les parròquies de Sant Josep i Santa Maria. Aquesta efervescència va ser una llavor de consciència cívica que transcendiria el propi referèndum.

Un element distintiu d’aquella campanya va ser la connexió amb moviments internacionals. Les experiències dels militants antinuclears alemanys, aportades per Jesús Agea i Ulrike Denig, van ser fonamentals per dotar de perspectiva global l’activisme local. Aquesta mirada més enllà de les fronteres nacionals va permetre entendre la integració a l’OTAN no només com una qüestió de seguretat estatal, sinó com un engranatge més en la gran maquinària de la Guerra Freda i la carrera armamentística. Aquesta influència externa subratlla la importància de la cooperació entre moviments socials de diferents països per enfortir les seves causes i amplificar la seva veu.

Malgrat l’enorme esforç de mobilització i la vitalitat del moviment, el resultat del referèndum va ser una «derrota clara». La frase «OTAN, d’entrada no» que havia abanderat el Partit Socialista es va transformar, amb un gir discursiu magistral, en un «OTAN, sí» condicionat, apel·lant a la responsabilitat d’estat i a la modernització del país. La campanya oficialista va utilitzar amb astúcia l’argument de la seguretat col·lectiva i la plena integració europea, desdibuixant els temors al nuclear i a la pèrdua de sobirania. Per als impulsors de la pau, la derrota no va ser només en les urnes, sinó en la frustració d’una «oportunitat històrica» per redefinir el paper d’Espanya al món des d’una perspectiva de no-alineament i diplomàcia activa.

La deslegitimació política, sovint utilitzada en moments de grans decisions nacionals, podria trobar ressons en debats contemporanis, com s’observa en l’article Dirigents del PP i Vox a Madrid: L’Espiral de la Deslegitimació Política i l’Exigència de Dimissió a Pedro Sánchez, on les tàctiques de confrontació política busquen influir en l’opinió pública. La derrota al referèndum de l’OTAN va deixar una empremta profunda en aquella generació de joves activistes. Molts van veure com els seus ideals es topaven amb la crua realitat de la realpolitik, i la sensació de frustració va ser palpable. No obstant això, l’experiència de la «Coordi» va ser una escola de democràcia participativa i de mobilització social, forjant una generació compromesa amb la justícia social i la pau.

Aquest episodi no només va marcar una fita en la història política espanyola, sinó que també va deixar un llegat durador en la concepció de l’activisme i la consciència ciutadana. La capacitat d’organització d’aquells moviments, la seva transversalitat i la seva projecció internacional, ofereixen lliçons valuoses per als reptes actuals, com ara el debat sobre el canvi climàtic i les infraestructures al Maresme, que requereixen una visió a llarg termini i una coordinació eficaç. L’esperit crític i la persistència en la defensa de conviccions pròpies, més enllà dels resultats immediats, és un actiu inestimable que aquella època va cultivar.

Conclusió

Quaranta anys després, el referèndum de l’OTAN i el vibrant moviment per la pau al Maresme segueixen sent un mirall crític per comprendre les complexitats de la política i la participació ciutadana. La decisió d’integrar-se a l’aliança atlàntica va redefinir la posició geopolítica d’Espanya, consolidant la seva pertinença al bloc occidental i implicant-la en les dinàmiques de seguretat global, amb totes les seves conseqüències en termes de despesa militar, aliances i posicionament en conflictes internacionals. Aquesta integració va tancar un capítol de la història espanyola, el de la neutralitat i el no-alineament, per obrir-ne un altre, el de la responsabilitat col·lectiva en un sistema de seguretat més ampli.

Però més enllà de les implicacions geoestratègiques, el que veritablement ressona avui és el llegat d’aquell moviment social. Malgrat la derrota en les urnes, la campanya per la pau va ser un exercici massiu de pedagogia política i de conscienciació ciutadana. Va demostrar la capacitat d’una societat per organitzar-se, per qüestionar les decisions de l’estat i per defensar una visió alternativa del futur. La «Coordi» del Maresme és un testimoni de com la participació de base, la confluència de diverses sensibilitats i la persistència en la defensa d’ideals poden generar un impacte durador en la cultura política d’un país. Ens recorda que el «per què» darrere de les grans decisions mai ha de ser obviat i que la lluita per la pau i la justícia és una tasca constant, les conseqüències de la qual es projecten molt més enllà de qualsevol votació. És una lliçó de resiliència cívica que continua sent pertinent en un món on les amenaces a la pau i la seguretat prenen noves formes, però on l’aspiració a un futur més just i segur perdura inalterable.

https://capgros.elnacional.cat/es/mataro/40-anos-referendum-otan-movimiento-por-paz-en-mataro817985102.html

Fuente original: https://capgros.elnacional.cat/es/mataro/40-anos-referendum-otan-movimiento-por-paz-en-mataro_817985_102.html