Les forces de seguretat marroquines han frustrat en les primeres hores d’aquest diumenge, 15 d’agost, un intent coordinat de centenars de migrants subsaharians d’accedir a la ciutat autònoma de Ceuta, confirmant que la pressió migratoria sobre la frontera sud d’Europa manté una intensitat sostenida i perillosa malgrat els acords diplomàtics signats entre Madrid i Rabat. L’operatiu, desenvolupat principalment a les zones properes al pas fronterer del Tarajal i les vores de l’oued que separa el territori marroquí de l’espanyol, ha implicat un desplegament massiu d’efectius de la Gendarmeria Reial, la Polícia Auxiliar i forces d’elit de les Forces Armades Reials, que han actuat amb contundència per dispersar els grups abans que poguessin contactar amb la valla de set metres d’alçada que delimita el perímetre. Fonts dels serveis d’emergències i de la Delegació del Govern a Ceuta han confirmat a aquest diari que, fins al migdia, no s’havia registrat cap entrada irregular exitosa per via terrestre, tot i que la tensió a les vores de la frontera roman extremadament alta amb la presència de nous contingents en zones boscoses properes esperant una finestra d’oportunitat.
L’esdeveniment d’avui no és un fet aïllat, sinó l’últim capítol d’una estratègia de pressió constant que Marroc exerceix sobre la frontera ceutí des que el 2021, en el marc de la crisi diplomàtica per l’acollida del líder del Front Polisari, Brahim Ghali, a Espanya, Rabat decidís relaxar el control fronterer permetent l’entrada massiva de més de 10.000 persones en 48 hores. Aquell episodi va marcar un abans i un després en les relacions bilaterals, obligant el Govern espanyol a assumir el pla d’autonomia marroquí per al Sàhara Occidental com a «base més seriosa, realista i creïble» per resoldre el conflicte. Des d’aleshores, la frontera s’ha convertit en una eina de negociació permanent: Marroc utilitza el control migratori com a moneda de canvi per obtenir concessions econòmiques, diplomàtiques i de seguretat, mentre Espanya i la Unió Europea accepten, de facto, la externalització de la frontera a canvi d’una estabilitat fràgil i costosa. L’operatiu d’avui, per tant, s’ha de llegir com una demostració de força de Rabat: té la capacitat de tapar el grif quan vol, però també el poder d’obrir-lo si les contrapartides no són les esperades.
La complexitat de l’operatiu d’avui radica en la coordinació prèvia dels migrants, que han actuat en diverses ones simultànies des de punts diferents del bosc de Benzú i les vessants del Montanyes, intentant saturjar la capacitat de resposta de la gendarmeria marroquina. Testimoniatges recollits per organitzacions humanitàries presents a la zona, com la Caminando Fronteras o l’Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH), apunten que molts dels participants portaven setmanes acampats en condicions infrahumanes a les muntanyes properes a Fnideq, sense accés a aigua potable ni assistència mèdica, esperant l’ordre de les mafies que gestionen el trànsit. Aquesta dinàmica posa en relleu la industrialització del tràfic d’éssers humans al nord de Marroc, on les xarxes criminals —sovint vinculates a clans locals amb connexions internacionals— cobren fins a 3.000 o 4.000 euros per persona per a la travessia marítima en patí de goma o l’assalt terrestre, una xifra que representa anys d’estalvis per a famílies enters a països com Guinea Conakri, Mali, Costa d’Ivori o Senegal. La frustració de l’intent d’avui no elimina el flux, sinó que el desvia cap a rutes més perilloses, com la travessia marítima cap a les costes andaluses o les Illes Canàries, on la mortalitat és exponencialment superior.
La pressió migratoria i el paper de Marroc com a gendarme de la frontera sud
L’arrel del problema no resideix exclusivament a la frontera de Ceuta, sinó a milers de quilòmetres al sud, a la franja del Sahel, on la inestabilitat política, el canvi climàtic i l’absència de perspectives econòmiques expulsionen milions de persones cap al nord. Marroc s’ha convertit, per geografia i per voluntat política, en el principal contenció de la migració irregular cap a Europa. Rabat reclama constantment a Brussel·les i Madrid un major suport financer per a la gestió de fronteres, el desenvolupament de les regions del nord (Tànger-Tetouan-Alhucemas) i la regularització de la situació dels migrants que residenen al seu territori. L’acord de 2022 va suposar un compromís espanyol d’impulsar inversions i cooperació policial, però les fonts consultades assenyalen que els fons europeus (através del Fons Fiduciari per a Àfrica i instruments de veïnatge) arriben amb comptegotas i amb condicionants burocràtics que en redueixen l’efectivitat sobre el terreny.
Aquesta realitat crea un desequilibri de poder evident: Marroc marca el ritme i la intensitat de la repressió. Quan les relacions són bones, la frontera és hermètica; quan hi ha friccions —com el reconeixement de la sobirania del Sàhara per part de França o Alemanya, o discrepàncies sobre l’aigües de pesca—, la pressió augmenta. L’operatiu d’avui, executat amb una rapidesa i una brutalesa que han deixat desenes de ferits lleus entre els migrants segons fonts mèdiques locals, envia un missatge clar a Madrid i Brussel·les: el cost de la contenció augmenta. No és casuística que l’intent massiva coincidisca amb l’agost, mes de màxima activitat marítima per les condicions meteorològiques favorables, i amb un context polític espanyol marcat per la fragilitat parlamentària i el debat sobre el repartiment de menors no acompanyats (MENA) entre comunitats autònomes, un tema que tensa les relacions entre el Govern central i l’oposició i que Marroc segueix amb atenció com a indicador de la unitat espanyola.
La resposta espanyola continua sent, majoritàriament, reactiva. La Guàrdia Civil i la Polícia Nacional mantenen el dispositiu Operació Paso del Estrecho (OPE) reforçat, amb drons, radars de vigia costanera i patrulleres d’alta mar, però la seva competència s’atura al límit de la valla. La col·laboració operativa amb la Gendarmeria Reial és fluïda a nivell tècnic —intercanvi d’informació d’intel·ligència, radars compartits, operatius conjunts contra les mafies—, però la dependència estratègica és total. Sense la voluntat política de Rabat de mantenir les forces de l’ordre desplegades a les muntanyes de Benzú i Castillejos, la valla de Ceuta és permeable. Aquesta dependència obliga Espanya a assumir costos diplomàtics elevats, com el silenci sobre les denúncies d’excessos en la repressió marroquina (incloses expulsions massives al desert argelí o maurità sense garanties judicials) o l’acceptació de facto de la marroquinització del Sàhara Occidental.
Repercussions geopolítiques i el cost humà de l’externalització
Les conseqüències d’aquest model de «externalització de la frontera» són profundes i de llarg abast. En primer lloc, erosiona l’estat de dret a les vores de l’Europa comunitària. La pràctica de les «devolucions en calent» —prohibides per la legislació espanyola i europea però tolerades de facto quan les executen forces marroquines al voltant immediat de la valla— crea una zona gris jurídica on els migrants no tenen accés a procediments d’asil, identificació ni assistència llegal. Les imatges d’avui, on es veuen agents marroquins perseguint joves pels boscs amb porres i gases lacrimògens mentre els agents espanyols observen des de l’altra banda del cercat, són la representació gràfica d’aquesta abdicació de responsabilitats. Organitzacions com Amnesty International o Human Rights Watch han documentat sistemàticament aquests abusos, però la pressió diplomàtica per evitar-los xoca amb la necessitat imperiosa de mantenir el «tap» tancat.
En segon lloc, la situació a Ceuta té un impacte directe en la convivència i l’economia local. La ciutat, amb 85.000 habitants i una superfície de 18,5 km², viu en un estat d’alerta permanent. La presència constant de dispositius policials, la saturació del Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) —dissenyat per 500 persones i que sovint en acull el triple— i la incertesa sobre possibles entrades massives condicionen la inversió, el turisme i la vida quotidiana. Els veïns de barris com El Príncipe o Benzú són testimonis directes de la tensió. Aquesta realitat alimenta discursos populistes i xenòfobs que guanya terreny a l’arena política espanyola, obligant els partits tradicionals a endurir el discurs sobre immigració per no perdre votants, cosa que alhora redueix l’espai per a polítiques d’integració i acollida humanitària.
En tercer lloc, la crisi ceutí posa en evidència la fragmentació de la resposta europea. La Unió Europea signa acords de cooperació amb Marroc (com l’acord de pesca o l’acord d’associació euro-mediterrània) que inclouen clàusules de drets humans i readmissió, però la seva aplicació és laxa. Brussel·les mira cap a un altre banda quan Rabat utilitza la migració com a arma geopolítica, prioritzant l’estabilitat del regne alauita —clau per a la seguretat energètica (gasoducte Marroc-Esanya) i la lluita antiterrorista al Sahel— sobre els principis fundacionals de la Unió. La manca d’un mecanisme europeu obligatori i permanent de repartiment de sol·licitants d’asil (el nou Pacte de Migració i Asil encara no està plenament operatiu) deixa Espanya, Itàlia i Grècia com a únics receptors de la pressió, afeblint la cohesió interna de l’UE.
La situació a Ceuta no és, per tant, un problema de «guàrdia civil» ni de «valla més alta», sinó el símptoma d’un desordre global on les fronteres del benestar xoken amb les fronteres de la misèria. Mentre les causes arrel —pobresa extrema, guerres climàtiques, manca de vies legals i segures de migració— no s’adrecin amb politiques valents i recursos reals, Marroc continuarà tenint la clau del candau. L’operatiu d’avui ha estat un èxit táctic per a la contenció immediata, però estratègicament representa un fracàs col·lectiu: centenars de vides arriscades en un bosc, a pocs metres d’Europa, perquè el món desenvolupat ha decidit que la seva seguretat comença on acaben els drets humans dels altres. La propera onada, inevitable, tornarà a posar a prova la resistència d’aquest pacte silenciós i costós.
La tensió a la ciutat autònoma roman latenta. Els serveis d’intel·ligència alerten que els grups dispersos avui es reagruparan en les properes hores per a nous intents, probablement nocturns i per via marítima, aprofitant la mar plana. La coordinació entre la Guàrdia Civil, Salvament Marítim i la Marina Reial marroquina serà decisiva per evitar tragedies en aigües de l’estret. La història recent —com el xoc que va sacsejar la comunitat ceutiana amb el cas de la violació denunciada recentment— recorda que la frontera no és només una línia al mapa, sinó un espai on conviuen la desesperació, el crim organitzat i la geopolítica més crua. La gestió d’aquesta realitat definirà, en gran mesura, el futur de les relacions euro-africanes i la credibilitat del projecte europeu.
Enllaços relacionats:
