Introducció

Aquest article de reportatge d’investigació se submergeix en la complexa trama de la planificació sanitària a Catalunya, utilitzant el cas del Consorci Sanitari del Maresme (CSdM) i la seva insistent demanda al Departament de Salut com a epicentre. En un escenari on la retòrica política sovint es troba a anys llum de la materialització pressupostària, la urgència de Mataró per a la construcció d’un nou hospital d’atenció intermèdia i un CAP Cirera Molins renovat emergeix com un simptoma eloqüent de les deficiències estructurals que afecten el sistema de salut públic. El CSdM, liderat pel seu gerent Ramon Cunillera, no només planteja una necessitat local imperiosa, sinó que articula un imperatiu estratègic per a tot el país, fonamentat en la realitat demogràfica ineludible d’una població que envelleix a passos accelerats.

L’anàlisi no es limitarà a la mera descripció d’una reivindicació, sinó que buscarà desxifrar el «per què» d’aquesta paràlisi inversora. Per què projectes que han estat «comprometidos desde hace años» i considerats «estratégicos en clave de país» per la pròpia entitat gestora, encara es troben sense dotació econòmica? La inversió proposada, de 30 milions d’euros per a l’hospital d’atenció intermèdia i 3 milions d’euros per al CAP, no és insignificant, però palideix davant les necessitats projectades fins al 2050. Aquesta disparitat entre la visió estratègica i la voluntat inversora suscita qüestions fonamentals sobre la priorització dels recursos públics, la capacitat de gestió de la Generalitat i la resiliència del sistema de salut davant els reptes imminents. El dilema de si aquestes inversions «cuelgan de un hilo» en el nou context econòmic revela una fragilitat sistèmica que va més enllà de Mataró, impactant directament en la «experiència del pacient» i la qualitat de vida de milers de ciutadans.

El que es posa de manifest amb el cas del Consorci Sanitari del Maresme és un patró recurrent en la gestió pública de la sanitat: la tendència a posposar la inversió en infraestructures essencials, especialment aquelles destinades a l’atenció intermèdia i primària, en favor potser de l’atenció aguda o d’altres àrees de la despesa pública. Aquesta estratègia, o la seva absència, té un impacte a llarg termini profundament negatiu, ja que la manca de recursos en aquests nivells assistencials acaba sobrecarregant els hospitals de referència i, en última instància, minvant la sostenibilitat del sistema. La «transformació de la primària» i l’adequació a «les necessitats assistencials fins al 2050» no són conceptes abstractes, sinó imperatius operatius que requereixen acció immediata. El futur de l’atenció a l’envelliment i a la fragilitat de la població depèn directament de la capacitat de convertir aquests plans funcionals aprovats en realitats arquitectòniques i assistencials.

Cos del Reportatge

La petició del CSdM no és una demanda aïllada, sinó la crida d’una comarca que veu com la seva infraestructura sanitària es queda obsoleta davant un repte demogràfic imparable. El gerent Ramon Cunillera és categòric: l’augment previst del 34% de la població major de 65 anys en breu requereix una «atención intermedia muy potente». Aquesta afirmació, més enllà de la seva literalitat, és un toc d’atenció sobre la miopia planificadora que ha caracteritzat la gestió de la salut en les darreres dècades. Si no es reforça l’atenció intermèdia, els hospitals d’aguts, ja de per si tensionats, col·lapsaran sota el pes dels pacients crònics i fràgils, per als quals no estan dissenyats ni dotats. La proposta de passar de les 90 llits actuals del vetust sociosanitari de l’antic hospital Sant Jaume a 250 llits en un nou equipament de 14.000 metres quadrats davant l’Hospital de Mataró és la resposta tècnica a aquesta realitat. Però, per què aquesta resposta, considerada «clau per afrontar el repte de l’envelliment de la població» i «transcendent» per a la comarca, no té encara el suport financer?

El trasllat i clausura de l’antic hospital Sant Jaume, un edifici «molt envellit» que el Consorci Sanitari del Maresme fa sis anys que intenta tancar, és un exemple paradigmàtic de la inèrcia burocràtica i la manca de capacitat d’execució. Mantenir operatiu un equipament amb una infraestructura del segle passat no només és ineficient, sinó que compromet la qualitat assistencial i la seguretat de pacients i professionals. La urgència del tancament d’aquest centre i la construcció de l’alternativa la determina ara, de forma inacceptable, la «capacitat d’inversió de la Generalitat». Un «plan funcional aprobado» sense «compromís econòmic» és, en essència, una promesa buida que perpetua una situació insostenible.

Paral·lelament, la necessitat de renovar l’atenció primària a través del nou CAP Cirera Molins il·lustra una segona capa de desafiaments. L’actual model de centres d’atenció primària, amb la seva arquitectura basada en «el mostrador, la sala d’espera i la consulta», és un anacronisme en l’era de la salut digital i l’atenció integrada. La inversió de 3 milions d’euros per a un equipament de 1.800 metres quadrats que pretén ser un «referent» dels nous CAP del futur a Catalunya és, comparativament, menor, però estratègicament vital. La visió de Cunillera d’espais «més grans i més esponjats», amb «espais d’atenció al pacient per a consultes que no siguin estrictament assistencials» i la incorporació de «nous perfils», assenyala un camí ineludible cap a una atenció primària més holística i eficient. La manca de finançament aquí no només retarda una millora, sinó que impedeix una veritable transformació del sistema en el seu nivell més pròxim al ciutadà.

La qüestió de fons és la priorització en les polítiques de salut. Si el Departament de Salut i la Generalitat reconeixen la importància estratègica d’aquests projectes, tal com assegura Cunillera, per què no es tradueix aquest reconeixement en dotació pressupostària immediata? L’argument del «nou context econòmic» on «inversions que cuelgan de un hilo» pot ser una realitat, però la sanitat no pot ser una despesa prescindible, sinó una inversió fonamental en capital humà i social. Aquesta tensió constant entre les necessitats de la població i les restriccions pressupostàries és una constant, com ja es va veure amb la unanimitat política contra les retallades en un passat no gaire llunyà, tal com reflecteix l’article La Sanitat Pública de Mataró, Línia Vermella: Unanimitat Política Contra les Retallades. La sanitat és un dret, i la seva infraestructura un pilar irrenunciable.

La conseqüència d’aquest ajornament no és només econòmica, sinó social i assistencial. Els pacients del Maresme continuaran rebent atenció en un hospital sociosanitari antiquat, i la transformació de la primària, essencial per descarregar els hospitals d’aguts i millorar la salut comunitària, seguirà sent una promesa. Aquesta situació genera una desconfiança creixent en la capacitat de l’administració per respondre eficaçment als reptes del segle XXI. El compromís «existeix des de fa anys», però sense recursos, roman en el regne de les bones intencions. La «gran oportunitat» que esmenta Cunillera per fer realitat aquests projectes podria ser, irònicament, la finestra de temps on encara són gestionables abans que la pressió demogràfica i l’obsolescència facin el problema inabastable.

La dilatació en la presa de decisions d’aquest calibre, fins i tot en un context on la planificació estratègica és clara i les necessitats són palpables, posa de manifest una problemàtica recurrent en l’esfera pública. Mentre que sectors com la tecnologia avancen a una velocitat vertiginosa, generant reptes nous com La Revolució Silenciosa del Frau Digital que demanden respostes àgils i inversions constants, la inversió en infraestructures bàsiques de salut sembla moure’s a una velocitat diferent, subjecta a cicles polítics i prioritats canviants. Aquesta dicotomia és preocupant, ja que la salut, a diferència d’altres àmbits, no pot esperar.

Reflexió Editorial

El cas del Consorci Sanitari del Maresme és un potent mirall que reflecteix les profundes disfuncions en la planificació i execució de la política sanitària a Catalunya. La demanda d’un nou hospital d’atenció intermèdia i un CAP renovat a Mataró no és una qüestió merament local, sinó el símbol d’una política d’infraestructures que, amb massa freqüència, es veu llastada per la manca de visió a llarg termini i una perillosa desconnexió entre la paraula i el pressupost. Quan el gerent d’una entitat pública ha de «esperar tres anys» si se li «garantiza que se hará», estem parlant d’una retòrica que ja no satisfà les necessitats d’una societat que envelleix a marxes forçades i necessita respostes fermes i tangibles.

L’envelliment de la població no és una sorpresa; és una tendència demogràfica coneguda des de fa dècades. Que la resposta a aquesta realitat, en forma d’infraestructura sanitària adequada, es mantingui en el purgatori de les «inversiones que cuelgan de un hilo» és una irresponsabilitat. L’impacte a llarg termini d’aquesta inèrcia és catastròfic: saturació dels hospitals d’aguts, serveis d’atenció primària obsolets i una qualitat de vida minvada per als ciutadans més vulnerables. El Departament de Salut i la Generalitat tenen la responsabilitat ineludible de transformar els «plans funcionals aprovats» en realitats operatives. La credibilitat del sistema sanitari públic, pilar fonamental del nostre estat del benestar, depèn de la seva capacitat de convertir les promeses en fets. No es pot permetre que la sanitat, especialment en aspectes tan estratègics com l’atenció intermèdia i primària, quedi al marge de la inversió prioritària. El futur de la salut al Maresme, i per extensió a Catalunya, es decideix ara, en la ferma resolució d’assumir el compromís econòmic i construir el demà de la nostra atenció sanitària.

https://www.elperiodico.com/es/barcelona/mataro/20220406/consorci-sanitari-maresme-urge-salut-13482408